la muerte de un trompetista

A vegades una cançó dóna sentit a una estona insignificant de la teva vida.

El rellotge de l’estació m’anuncia que és tard per arribar a Granollers un diumenge a la nit. Encara he de caminar cap a casa. Random a l’mp3; és així com preferim les coses. Em salto Jeff Buckley sense voler i me n’arrepenteixo, vull anar enrere però el meu mp3 decideix recordar-me que hi ha oportunitats que només passen un cop a la vida. Salta una cançó que no identifico, la deixo i comença la banda sonora del meu camí cap a casa.

Observo, típic, les llums del carrer, el seu reflex en l’asfalt, els peus de la gent... La majoria caminen sols cap a algun lloc, d’altres només caminen. Llavors esdevinc conscient del meu pas i de la meva ombra que es mou al meu voltant, dreta, esquerre, avançant-me o perseguint-me.

Em paro en una cruïlla on no hi ha trànsit sense necessitat i jugo a considerar altres opcions. La conec de sobres. Fixo la mirada en l’únic camí que mai he agafat mentre em deixo de tonteries i segueixo avançant pel que em conduirà a casa mirant enrere. Penso que algú pot pensar que tinc por, que em sento perseguida.

Miro les ombres, i el seu rumb gravitatiu en loop. Tombo el cap per mirar els racons foscos i imagino què hi deu passar, què hi pot passar.

Ressegueixo la reixa de la pista de bàsquet i ingènuament considero que no pot ser tant difícil saltar-la i com m’agradaria venir-hi qualsevol nit d’aquestes a fer un 21 furtiu amb algú. Somric per la meva ocurrència pueril, i se m’escapa el riure quan dos metres més enllà la porta oberta m’ofereix una nova lliçó. No sempre és tot tant difícil. Es clar que jo des de petita he creuat el riu per les pedres no alineades. I sense drama no hi ha història. Això no és una història.

Torno a l’escenari que m’envolta com si fos un tour en barca a Eurodisney. Enquadro fotos que no puc fer. Les cames creuades a l’extrem del banc de l’home que llegeix a la llum de la farola. Mickey mouse-us irritants que tiren petards i que em recorden que demà és Sant Joan. Un home frena davant un contenidor, mira els mobles del costat i redecora la seva vida, sense instruccions ni peces sobrants “per si a cas”. Em veu i trenco la seva bombolla. Em sap greu li vull dir; fes, fes, que només miro, però segueixo remant cap a casa.

Començo a rascar el final del bolso per trobar la clau. S’acosta el final previsible, penso. Però afortunadament em trobo el Carles, que me’n salva.

El Carles és una bona persona de 16 anys. I desenganyeu-vos, no és una bona persona precisament perquè tingui 16 anys, el món està tant ple de fills de puta adolescents com d’adults. Va treballar amb mí l’estiu passat. Deixem les nostres bandes sonores penjant del coll i mentre el seu sorollisme va guanyant al meu, encara s’atreveix a distreure’m amb paraules. Que ve d’acompanyar la nòvia, diu. Això dels videojocs i el rol no podia durar sempre, penso, i em faig gràcia. Aquest estiu volia treballar però no li han donat la feina i farà un curs de cuina. Passarà per la botiga a veure’m.

Jo... demà diré que plego i no hi seré quan passis, que et vagi molt bé si no ens veiem. Sàpigues que patir els monòlegs sobre els teus amics, la piscina o el personatge de no sé quin llibre ambientat en l’Edat Mitjana, em van fer més lleu l’estiu. Fins i tot et perdono que coneguis a Gerard Quintana com el del Ventdelplà o no associïs el nom de la dona de fer feines amb el de l’amiga del Cobi pq ni tant sols havies nascut al 92. Led Zeppelin et salva, però. “A la botiga... sí, bé... sí, crisi”, responc. Fins aviat.

I la meva mentida em torna a la realitat. Em torno a posar els auriculars però és irrecuperable. Poso la clau al pany i em vaig a fer el got de llet. Freda, que ja fa calor.